Joan Salvat-Papasseit nació el 16 de mayo de 1894 en Barcelona y murió el 1924. Es conocido como poeta, escribió varios artículos, manifiestos y otros prosas de tipo político y social. Se inspira en el anarquismo y en la defensa de la clase obrera. Algunos de sus artículos fueron reunidos en Glosas de un socialista (1916).

Nadal

A Emili Badiella

 

Sento el fred de la nit

i la simbomba fosca.

Així el grup d’homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis

que l’empedrat recolza

i els altres qui l’avencen, tots d’adreça al mercat.

Els de casa, a la cuina,

prop del braser que crema,

amb el gas tot encès han enllestit el gall.
Ara esguardo la lluna, que m’apar lluna plena;
i ells recullen les plomes,

i ja enyoren demà.

Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som-.

Jesús ja serà nat.

Ens mirarà un moment a l’hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar.

Res no es mesquí

A Josep Obiols

 

Res no és mesquí
ni cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara
que el sol surt i s’ullprèn
i té delit del bany:
que s’emmiralla el llit de tota cosa feta.

Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l’onada del mar sempre riu,
Primavera d’hivern – Primavera d’istiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla verda eternament.

Res no és mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l’heu demanada.
I si l’heu demanada us dissimula un clot
perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
I no som mai un plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.

Res no és mesquí,
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
– Avui, demà i ahir
s’esfullarà una rosa:
i a la verge més jove li vindrà llet al pit.

Dóna’m la má

Dóna’m la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar

bategant,

tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Les barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;

miraran noves rutes

amb l’esguard lent del copsador distret.

Dóna’m la mà i arrecera la galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu

ens portaran la salabror que amara,
a l’amor, tota cosa prop del mar:
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d’amar.

Dóna’m la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar

bategant;

tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Mester d’amor

A Enric Casanoves

 

Si en saps el pler no estalviïs el bes
que el goig d’amar no comporta mesura.
Deixa’t besar, i tu besa després
que és sempre als llavis que l’amor perdura.

No besis, no, com l’esclau i el creient,
mes com vianant a la font regalada.
Deixa’t besar -sacrifici fervent-
com més roent més fidel la besada.

¿Què hauries fet si mories abans
sense altre fruit que l’oreig en ta galta?
Deixa’t besar, i en el pit, a les mans,
amant o amada -la copa ben alta.

Quan besis, beu, curi el veire el temor:
besa en el coll, la més bella contrada.
Deixa’t besar
i si et quedava enyor
besa de nou, que la vida és comptada.

 

Paisatge

Ara a les nits al Pirineu
sembla nevar de tanta lluna
-és cert que als pics hi ha encara neu
i és cert també que ho fa la pruna
tota florida que ara es veu.

Sembla quieta i va brunzent
tota empolvada de fortuna,
mira’s a l’aigua d’un torrent
i es veu ben blanca

però és bruna

que els roquissers senten turment.

Diu la granota el seu cant ronc
-cant a la molsa i a la runa-
i sembla un home cada tronc,
fidels soldats que té la lluna:
soldats que amaga el núvol bronc.

Cada filera és un camí,
llances esteses una a una;
si el núvol bronc passa per ‘quí
cada filera pren tot d’una
l’aire d’emprendre un nou destí.

Si anessis lluny

Si anessis lluny

tan lluny que no et sabés

tampoc ningú sabria el meu destí,
cap altre llavi no em tindria pres
però amb el teu nom faria el meu camí.

Un ram de noies no em fóra conhort
ni la cançó sota el dring de la copa,
vaixells de guerra vinguessin al Port
prou hi aniria, mariner de popa.

Si jo posava la bandera al pal
i era molt alta, t’hi veuria a dalt.

Joan Salvat-Papasseit, poeta

Nocturn per a acordió

A Josep Aragay

Heus aquí: jo he guardat fusta al moll.
(Vosaltres no sabeu

què és

guardar fusta al moll:

però jo he vist la pluja
a barrals
sobre els bots,
i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l’angoixa;
sota els flandes
i els melis,
sota els cedres sagrats.

Quan els mossos d’esquadra espiaven la nit
i la volta del cel era una foradada
sense llums als vagons:
i he fet un foc d’estelles dins la gola del llop.

Vosaltres no sabeu

què és

guardar fusta al moll:

però totes les mans de tots els trinxeraires
com una farandola
feien un jurament al redós del meu foc.
I era com un miracle
que estirava les mans que eren balbes.

I en la boira es perdia el trepig.

Vosaltres no sabeu

què és

guardar fusta al moll.

Ni sabeu l’oració dels fanals dels vaixells
-que són de tants colors
com la mar sota elsol:
que no li calen veles.

Arquer d’amor

Si et veia la sina
veia dos fitons;
oh, deixa’m, amiga,
que provi el meu pols.
Si un pit et sagnava,
beuria la sang;
si et sagnava l’altre,
amb les dues mans.
Obre ben bé els braços
i acluca bé els ulls:
si la carn no es bada
la vida s’esmuny.
Quan sentis ma boca
aguanta l’alè-
t’estremiràs tota
i és quan jo et prendré.
Amiga, la vida
és una cançó.
Jo canto ta sina,
arqueret d’amor.

L’ofici que més m’agrada

A Jordi López-Batllori

 

Hi ha oficis que són bons perquè són de bon viure,
mireu l’ésser fuster:
-serra que serraràs

i els taulons fan a miques,

i de cada suada deu finestres ja han tret.
Gronxada d’encenalls, et munten una taula;
si ho vols, d’una nouera te’n faran un cobert.
I caminen de pla-
damunt les serradures de color de mantega.

I els manyans oh, els manyans!
De picar mai no es cansen:
pica que picaràs i s’embruten els dits;
però fan unes reixes i uns balcons que m’encanten
i els galls de les teulades
que vigilen de nits.
I són homes cepats
com els qui més treballin.

¿I al dic? Oh, els calafats!
Tot el Port se n’enjoia

car piquen amb ressò

i es diu si neix un peix a cada cop que donen
-un peix cua daurada, blau d’escata pertot.
Penjats de la coberta, tot el vaixells enronden:
veiéssiu les gavines

com els duen claror.

I encara hi ha un ofici
que és ofici de festa – el pintor de parets:
si no canten abans, no et fan una sanefa,
si la cançó és molt bella deixen el pis més fresc:
un pis que hom veu al sostre
que el feien i cantaven:
tots porten bata llarga

de colors a pleret.

I encara més
si us deia l’ofici de paleta:

de paleta que en sap

i basteix d’aixoplucs.

El mateix fan un porxo com una xemeneia
-si ho volen

sense escales

pugen al capdamunt;

fan també balconades que hom veu la mar de lluny
-els finestrals que esguarden tota la serralada,
i els capitells

i els sòcols

i les voltes de punt.

Van en cos de camisa com gent desenfeinada!
Oh, les cases que aixequen d’un tancar i obrir d’ulls!

Perquè has vingut

Perquè has vingut han florit els lilàs
i han dit llur joia

envejosa

a les roses:

mireu la noia que us guanya l’esclat,
bella i pubilla, i és bruna de rostre.
De tant que és jove enamora el seu pas
-qui no la sap quan la veu s’enamora.
Perquè has vingut jo ara torno a estimar:
diré el teu nom

i el cantarà l’alosa.

Amada, amada (1918)

Com te veig
sense veure’t ni tenir-te al davant!

Ara mateix,
m’apar com si corressis.

Vers la meva cabana d’il.lusions.

Amada,
vas lleugera de roba.

I, en corrent,
tos pits saltironegen en son si.

Aprés bojament rius,
-en adonar-te’n-,
talment com una nena enjogassada.

A prop de la cabana has arribat,
amada.

I dolçament m’esguardes.

Per què acotes el cap, avergonyida?

Amada,
jo ara et vull fecundar:

Perquè un infant alletis
-que sigui com un déu.

I els homes beneeixin
els teus sins

i el teu córrer.

Les gorges

A Sant Martí del Canigó
la veu ressona que us esglaia.
Diu: Catalunya!
i la remor
sempre contesta: Esclava a Espanya.
Si prens coratge
els ulls al cel
i alces el braç -gest de venjança,
a Sant Martí sents una veu
i a cau d’orella:
També a França.

Cançó futura

Guerra la guerra, fem-nos soldats:
serà la terra pels catalans.

Gent de Castella, deixeu-nos pas!

Feu-vos enrera la host vilana.
La mar és nostra! La granca ufana
que l’estol passa.
La malvestat
s’és feta eixorca si som triomfants:
serà la terra pels catalans.

Duem estrella i penó barrat,
guerra la guerra!
L’ardit es bat
per una engruna dolça de pau:
si perd l’engruna vol llibertat.
Serà la terra pels catalans.

Gent castellana, l’allau no us val!

Si jo fos pescador

Si jo fos pescador pescaria l’aurora,
si jo fos caçador atraparia el sol;
si fos lladre d’amor m’obririen les portes,
si fos bandit millor
que vindria tot sol;

—els carcellers del món no em sabrien mai l’ombra,
si fos lladre i bandit no em sabrien el vol.

Si tingués un vaixell m’enduria les noies,
si volien tornar deixarien llurs cors:

i en faria fanals
per a prendre’n de nous.

Visca l’amor

Visca l’amor que m’ha donat l’amiga
fresca i polida com un maig content!
Visca l’amor
l’he cridada i venia
—tota era blanca com un glop de llet.

Visca l’amor que Ella també es delia:

visca l’amor:
la volia i l’he pres.

Omega

l’hora floreix
rosa
vermella
roja i escarlata—

jo sé la noia que es deleix
i l’hora que passa
dansa que dansa—
el meu rellotge té un panteix
sageta d’or i plom a la vegada
l’hora floreix
i és el meu cor com l’esponja espremuda—
ara una esponja que raja d’escreix
(algú emborratxa
amagat
les agulles
cada minut cau com l’aigua de neu
llà on és l’amiga—
i a prop meu cau com l’espuma
ferida.

Divisa

Fem l’escamot dels qui mai no reculen
i sols un bes els pot fer presoners,

fem l’escamot dels qui trenquen les reixes
i no els fa caure sinó un altre bes.

Fem l’escamot dels soldats d’avantguarda:
el primer bes que se’ns doni als primers.

Tornada

Cel i mar
cel i mar
i la costa plomosa de Garraf
el camp i la muntanya com l’abraç de la mar
—qui deixava Castella no hi voldria tornar

el garcés Montjuïc
i el Port gonflat de pals
atxes de vent —rendits a la ciutat
qui té una Rambla amb cor
amb flam
i amb sang

un Estadi batent per Camp de Març
amb llançadors del disc

mil sagetes al vent que clamen llibertat.

Joan Salvat-Papasseit, poeta

A todos los visitantes a la Feria Cultur3 Club 2018 que se han interesado por mi obra se ofrece un descuento del 50%... basta con aplicar al pedido el cupón "gijon18" Descartar