Joan Salvat-Papasseit nació el 16 de mayo de 1894 en Barcelona y murió el 1924. Es conocido como poeta, escribió varios artículos, manifiestos y otros prosas de tipo político y social. Se inspira en el anarquismo y en la defensa de la clase obrera. Algunos de sus artículos fueron reunidos en Glosas de un socialista (1916).
Nadal

A Emili Badiella

  Sento el fred de la nit

i la simbomba fosca.

Així el grup d’homes joves que ara passa cantant. Sento el carro dels apis

que l’empedrat recolza

i els altres qui l’avencen, tots d’adreça al mercat. Els de casa, a la cuina,

prop del braser que crema,

amb el gas tot encès han enllestit el gall. Ara esguardo la lluna, que m’apar lluna plena; i ells recullen les plomes,

i ja enyoren demà.

Demà posats a taula oblidarem els pobres -i tan pobres com som-.

Jesús ja serà nat.

Ens mirarà un moment a l’hora de les postres i després de mirar-nos arrencarà a plorar.
Res no es mesquí

A Josep Obiols

  Res no és mesquí ni cap hora és isarda, ni és fosca la ventura de la nit. I la rosada és clara que el sol surt i s’ullprèn i té delit del bany: que s’emmiralla el llit de tota cosa feta. Res no és mesquí, i tot ric com el vi i la galta colrada. I l’onada del mar sempre riu, Primavera d’hivern – Primavera d’istiu. I tot és Primavera: i tota fulla verda eternament. Res no és mesquí, perquè els dies no passen; i no arriba la mort ni si l’heu demanada. I si l’heu demanada us dissimula un clot perquè per tornar a néixer necessiteu morir. I no som mai un plor sinó un somriure fi que es dispersa com grills de taronja. Res no és mesquí, perquè la cançó canta en cada bri de cosa. – Avui, demà i ahir s’esfullarà una rosa: i a la verge més jove li vindrà llet al pit.
Dóna’m la má Dóna’m la mà que anirem per la riba ben a la vora del mar bategant, tindrem la mida de totes les coses només en dir-nos que ens seguim amant. Les barques llunyes i les de la sorra prendran un aire fidel i discret, no ens miraran; miraran noves rutes amb l’esguard lent del copsador distret. Dóna’m la mà i arrecera la galta sobre el meu pit, i no temis ningú. I les palmeres ens donaran ombra. I les gavines sota el sol que lluu ens portaran la salabror que amara, a l’amor, tota cosa prop del mar: i jo, aleshores, besaré ta galta; i la besada ens durà el joc d’amar. Dóna’m la mà que anirem per la riba ben a la vora del mar bategant; tindrem la mida de totes les coses només en dir-nos que ens seguim amant.
Mester d’amor

A Enric Casanoves

  Si en saps el pler no estalviïs el bes que el goig d’amar no comporta mesura. Deixa’t besar, i tu besa després que és sempre als llavis que l’amor perdura. No besis, no, com l’esclau i el creient, mes com vianant a la font regalada. Deixa’t besar -sacrifici fervent- com més roent més fidel la besada. ¿Què hauries fet si mories abans sense altre fruit que l’oreig en ta galta? Deixa’t besar, i en el pit, a les mans, amant o amada -la copa ben alta. Quan besis, beu, curi el veire el temor: besa en el coll, la més bella contrada. Deixa’t besar i si et quedava enyor besa de nou, que la vida és comptada.  
Paisatge Ara a les nits al Pirineu sembla nevar de tanta lluna -és cert que als pics hi ha encara neu i és cert també que ho fa la pruna tota florida que ara es veu. Sembla quieta i va brunzent tota empolvada de fortuna, mira’s a l’aigua d’un torrent i es veu ben blanca

però és bruna

que els roquissers senten turment. Diu la granota el seu cant ronc -cant a la molsa i a la runa- i sembla un home cada tronc, fidels soldats que té la lluna: soldats que amaga el núvol bronc. Cada filera és un camí, llances esteses una a una; si el núvol bronc passa per ‘quí cada filera pren tot d’una l’aire d’emprendre un nou destí.
Si anessis lluny Si anessis lluny

tan lluny que no et sabés

tampoc ningú sabria el meu destí, cap altre llavi no em tindria pres però amb el teu nom faria el meu camí. Un ram de noies no em fóra conhort ni la cançó sota el dring de la copa, vaixells de guerra vinguessin al Port prou hi aniria, mariner de popa. Si jo posava la bandera al pal i era molt alta, t’hi veuria a dalt.
Joan Salvat-Papasseit, poeta
Nocturn per a acordió

A Josep Aragay

Heus aquí: jo he guardat fusta al moll. (Vosaltres no sabeu

què és

guardar fusta al moll:

però jo he vist la pluja a barrals sobre els bots, i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l’angoixa; sota els flandes i els melis, sota els cedres sagrats. Quan els mossos d’esquadra espiaven la nit i la volta del cel era una foradada sense llums als vagons: i he fet un foc d’estelles dins la gola del llop. Vosaltres no sabeu

què és

guardar fusta al moll:

però totes les mans de tots els trinxeraires com una farandola feien un jurament al redós del meu foc. I era com un miracle que estirava les mans que eren balbes. I en la boira es perdia el trepig. Vosaltres no sabeu

què és

guardar fusta al moll.

Ni sabeu l’oració dels fanals dels vaixells -que són de tants colors com la mar sota elsol: que no li calen veles.
Arquer d’amor Si et veia la sina veia dos fitons; oh, deixa’m, amiga, que provi el meu pols. Si un pit et sagnava, beuria la sang; si et sagnava l’altre, amb les dues mans. Obre ben bé els braços i acluca bé els ulls: si la carn no es bada la vida s’esmuny. Quan sentis ma boca aguanta l’alè- t’estremiràs tota i és quan jo et prendré. Amiga, la vida és una cançó. Jo canto ta sina, arqueret d’amor.
L’ofici que més m’agrada

A Jordi López-Batllori

  Hi ha oficis que són bons perquè són de bon viure, mireu l’ésser fuster: -serra que serraràs

i els taulons fan a miques,

i de cada suada deu finestres ja han tret. Gronxada d’encenalls, et munten una taula; si ho vols, d’una nouera te’n faran un cobert. I caminen de pla- damunt les serradures de color de mantega. I els manyans oh, els manyans! De picar mai no es cansen: pica que picaràs i s’embruten els dits; però fan unes reixes i uns balcons que m’encanten i els galls de les teulades que vigilen de nits. I són homes cepats com els qui més treballin. ¿I al dic? Oh, els calafats! Tot el Port se n’enjoia

car piquen amb ressò

i es diu si neix un peix a cada cop que donen -un peix cua daurada, blau d’escata pertot. Penjats de la coberta, tot el vaixells enronden: veiéssiu les gavines

com els duen claror.

I encara hi ha un ofici que és ofici de festa – el pintor de parets: si no canten abans, no et fan una sanefa, si la cançó és molt bella deixen el pis més fresc: un pis que hom veu al sostre que el feien i cantaven: tots porten bata llarga

de colors a pleret.

I encara més si us deia l’ofici de paleta:

de paleta que en sap

i basteix d’aixoplucs.

El mateix fan un porxo com una xemeneia -si ho volen

sense escales

pugen al capdamunt;

fan també balconades que hom veu la mar de lluny -els finestrals que esguarden tota la serralada, i els capitells

i els sòcols

i les voltes de punt.

Van en cos de camisa com gent desenfeinada! Oh, les cases que aixequen d’un tancar i obrir d’ulls!
Perquè has vingut Perquè has vingut han florit els lilàs i han dit llur joia

envejosa

a les roses:

mireu la noia que us guanya l’esclat, bella i pubilla, i és bruna de rostre. De tant que és jove enamora el seu pas -qui no la sap quan la veu s’enamora. Perquè has vingut jo ara torno a estimar: diré el teu nom

i el cantarà l’alosa.

Amada, amada (1918) Com te veig sense veure’t ni tenir-te al davant! Ara mateix, m’apar com si corressis. Vers la meva cabana d’il.lusions. Amada, vas lleugera de roba. I, en corrent, tos pits saltironegen en son si. Aprés bojament rius, -en adonar-te’n-, talment com una nena enjogassada. A prop de la cabana has arribat, amada. I dolçament m’esguardes. Per què acotes el cap, avergonyida? Amada, jo ara et vull fecundar: Perquè un infant alletis -que sigui com un déu. I els homes beneeixin els teus sins i el teu córrer.
Les gorges A Sant Martí del Canigó la veu ressona que us esglaia. Diu: Catalunya! i la remor sempre contesta: Esclava a Espanya. Si prens coratge els ulls al cel i alces el braç -gest de venjança, a Sant Martí sents una veu i a cau d’orella: També a França.
Cançó futura Guerra la guerra, fem-nos soldats: serà la terra pels catalans. Gent de Castella, deixeu-nos pas! Feu-vos enrera la host vilana. La mar és nostra! La granca ufana que l’estol passa. La malvestat s’és feta eixorca si som triomfants: serà la terra pels catalans. Duem estrella i penó barrat, guerra la guerra! L’ardit es bat per una engruna dolça de pau: si perd l’engruna vol llibertat. Serà la terra pels catalans. Gent castellana, l’allau no us val!
Si jo fos pescador Si jo fos pescador pescaria l’aurora, si jo fos caçador atraparia el sol; si fos lladre d’amor m’obririen les portes, si fos bandit millor que vindria tot sol; —els carcellers del món no em sabrien mai l’ombra, si fos lladre i bandit no em sabrien el vol. Si tingués un vaixell m’enduria les noies, si volien tornar deixarien llurs cors: i en faria fanals per a prendre’n de nous.
Visca l’amor Visca l’amor que m’ha donat l’amiga fresca i polida com un maig content! Visca l’amor l’he cridada i venia —tota era blanca com un glop de llet. Visca l’amor que Ella també es delia: visca l’amor: la volia i l’he pres.
Omega l’hora floreix rosa vermella roja i escarlata— jo sé la noia que es deleix i l’hora que passa dansa que dansa— el meu rellotge té un panteix sageta d’or i plom a la vegada l’hora floreix i és el meu cor com l’esponja espremuda— ara una esponja que raja d’escreix (algú emborratxa amagat les agulles cada minut cau com l’aigua de neu llà on és l’amiga— i a prop meu cau com l’espuma ferida.
Divisa Fem l’escamot dels qui mai no reculen i sols un bes els pot fer presoners, fem l’escamot dels qui trenquen les reixes i no els fa caure sinó un altre bes. Fem l’escamot dels soldats d’avantguarda: el primer bes que se’ns doni als primers.
Tornada Cel i mar cel i mar i la costa plomosa de Garraf el camp i la muntanya com l’abraç de la mar —qui deixava Castella no hi voldria tornar el garcés Montjuïc i el Port gonflat de pals atxes de vent —rendits a la ciutat qui té una Rambla amb cor amb flam i amb sang un Estadi batent per Camp de Març amb llançadors del disc mil sagetes al vent que clamen llibertat.
Joan Salvat-Papasseit, poeta
Resumen
Joan Salvat-Papasseit, Barcelona, 1894-1924
Título del artículo
Joan Salvat-Papasseit, Barcelona, 1894-1924
Descripción
Poemas de Joan Salvat-Papasseit
Acerca de
Publicado por
Ersilias
>>>>>>>>